Mel

La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles i d’altres insectes a partir del nèctar de les flors. També s’obté mel de la secreció de determinats insectes que xuclen la saba, aleshores s’anomena mel de melada. El gust i color d’aquesta substància és determinat pel tipus de flors de les que se’n recull el nèctar. El sabor varia en funció de la font de nèctar, i dels diversos tipus i graus de mel; els més comuns inclouen, entre altres, la mel de taronger, d’esbarzer i de gerd. La tècnica que involucra l’extracció de mel de les bresques d’abella és coneguda com l’apicultura o bé crestar; és l’art de criar abelles per tal d’aprofitar-ne els productes relacionats amb l’animal, com la mel i la cera.

La varietat produïda per les abelles mel·líferes (gènere Apis) és la més comuna i és el tipus de mel recollida pels apicultors i la que consumeixen els éssers humans. La mel produïda per les abelles i d’altres insectes té propietats molt diferents. Les abelles transformen el nèctar en mel per un procés de regurgitació i emmagatzematge d’aquesta substància com una font d’aliment en bresques de cera a l’interior del rusc. Les pràctiques d’apicultura encoratgen la seva sobreproducció perquè es pot produir i extreure’n en excés sense posar en perill la colònia d’abelles. A més, un efecte secundari de la collita de nèctar i pol·len per a la producció de mel és la pol·linització, la qual és crucial per a la reproducció de plantes florents.

mel

La mel obté la seva dolçor dels monosacàrids fructosa i glucosa i té aproximadament la mateixa dolçor relativa que la del sucre granulat. Els usos primaris de la mel són la cuina, l’enfornat, com a acompanyament del pa (comú o torrat, generalment durant l’esmorzar) o begudes com el te. Té propietats químiques atractives per a la cocció, i un sabor característic que porta a algunes persones a preferir-la per davant del sucre i altres edulcorants. La majoria dels microorganismes no poden créixer en la mel per la seva baixa activitat d’aigua, que és del 0,6. No obstant això, de vegades, la mel conté endòspores latents del bacteri Clostridium botulinum, que pot ser perillós per als nens ja que les seves endòspores es poden transformar en bacteris productors de toxines en el tracte intestinal immadur del nadó, el que porta a la malaltia i fins i tot la mort.

Es creu que els humans van començar a collir la mel dels ruscs el 10000 aC, segons unes pintures trobades a les Coves de l’Aranya, a Bicorb (València). Hipòcrates, el pare de la medicina, en va lloar els poders terapèutics i la va fer servir per guarir diverses afeccions de la pell, úlceres i per alleujar el dolor en general. Els egipcis, per la seva banda, la van fer servir per tractar les cataractes, nafres, talls i cremades. A l’Antiga Roma, els metges l’usaven per ajudar els seus pacients a adormir-se. La Bíblia menciona diverses vegades la mel, sempre com un símbol de plaer. Per això els rius del paradís contenen mel, una imatge recollida per l’Alcorà. Els jueus mengen fruita untada en mel per desitjar-se un bon any nou, ple de dolços moments. Igualment les núvies gregues mullaven els dits en mel abans d’entrar a la casa del marit per tenir un bon matrimoni i una dolça relació amb la sogra. Entre els antics romans servia com a moneda de canvi, igual que l’or o la sal. Entre els egipcis s’usava per embalsamar els cossos.

També s’utilitza en diverses tradicions medicinals per tractar malalties. L’estudi dels pòl·lens i les espores de la mel crua (melitopalinologia) pot determinar les fonts floral de la mel. Com que les abelles porten una càrrega electrostàtica, i pot atraure altres partícules, les mateixes tècniques de melitopalinologia poden ser utilitzades en estudis d’àrea del medi ambient sobre partícules radioactives, la pols o la contaminació de partícules.