VERMUT

RutaVermut9

(un altre producte que trobaràs cada diumenge al nostre Mercat)

Tradicionalment a Catalunya “anar a fer el vermut” volia dir fer un àpat lleuger al migdia, abans de dinar. Es feia sobretot els dies assolellats de la primavera i l’estiu, a la terrassa d’un bar o petit restaurant, o a casa mateix. El “vermut” era una ocasió social, que sovint es feia amb amics i família.

Era un costum molt català. Els grans anaven a beure vermut (amb una mica de sifó i un tallet de llimona) o una mica de cervesa i a picar unes olives per esperar el dinar, mentre que els petits bevien begudes sense alcohol. El “vermut” era especialment important els diumenges, després de tornar de missa. Els àpats eren molt senzills: a part de les olives, que eren essencials, hi havia unes anxoves, patates de xurrer, ametlles salades i cloïsses o escopinyes amb salsa picant

–> El vermut (del francès vermout o vermouth i aquests de l’alemany wermut, que vol dir ‘donzell’) és un licor servit durant els aperitius que està compost de vi blanc, donzell i altres substàncies amargues i tòniques. Aquests vins són típicament europeus, amb una aroma característica que els dóna una elegància particular per a un còctel o aperitiu. Generalment es pot trobar de dos tipus: negre i blanc. Per als aperitius se sol usar millor els vins blancs.

CARAGOL DE TERRA (CARGOLS)

A Catalunya, Mallorca i al País Valencià hi ha una gran tradició gastronòmica al voltant dels caragols de terra. Les espècies més recol·lectades i criades són:

CARGOLS FACE

Helix aspersa: Caragol bover, caragol moro, bou.

Otala punctata: Cargol cristià, caragol jueu, bocanegra.

Cepaea nemoralis: Regina.

Eobania vermiculata: Caragol pedrenyer.

Pseudotacea splendida: reineta, carragina.

Theba pisana: Caragolina, avellanenc. (En sentit extricte).

Cernuella virgata: Caragolina, avellanenc. (En sentit extens).

Iberus gualterianus alonensis: Vaqueta, vaqueta serrana. El caragol més apreciat en gastronomia al País Valencià i a les Terres de l’Ebre.

SetmanaBIO

Sabies que amb les pinyes es pot fer sabó? I que a la Noguera Slow Food Terres de Lleida recupera varietats antigues de raïm?

Has vist mai com es fa un encoixinat amb paper agrícola? O has visitat una finca de plantes aromàtiques i medicinals?

Sabies que hi ha gallines que escolten música clàssica i fan banys amb cendres?

Doncs aquestes són algunes de les activitats que es faran dins la segona edició de la SetmanaBio a la Catalunya Central. Te les perdràs? http://bit.ly/QZbEKF

10371384_10152846821608265_6716827843850852986_n

PATATES

PATATES

Vine cada diumenge i trobaras els millos productes del maresme, com poden ser les patates. Aquí et fem cinc cèntims del seu valor nutricional:

La patata és fàcilment digerida i té un alt valor nutricional. Els tubercles de patata presenten aproximadament un 78% d’aigua i un 18% de midó. La resta està compost per quantitats variables de proteïnes, minerals i prop de 0,1% de lípids. La patata conté diverses vitamines, incloent-hi la vitamina C, riboflavina, tiamina i niacina. Entre els diferents minerals que es troben en la patata mereixen citar el calci, el potassi, el fòsfor i el magnesi per la seva importància en la nutrició humana. A causa del fet que presenta una escassa quantitat de sodi, la papa generalment se suggereix en les dietes que requereixen baixos continguts d’aquest element. Les patates consumides amb la closca són una excel·lent font de fibra. De fet, amb 3 grams de fibra per porció, la papa excedeix els percentatges de fibra que es troben en altres aliments com els grans de cereals “sencers”. Els percentatges dels diversos constituents d’un tubercle d’una papa crua (amb closca) es trien en la taula adjunta. Malgrat la noció popular, la majoria dels nutrients no es troben en la closca sinó a l’interior del tubercle. De qualsevol manera, en deixar la closca s’incrementa el consum de fibra i, per altra banda, se simplifica qualsevol preparació.

mdm 22.12.13 030

A banda del seu valor nutricional, el consum de la papa constitueix un delit per a milions de persones al voltant de tot el món. És la protagonista de diversos plats de la cuina regional de molts països. Aquests tubercles es guisen, es rosteixen, se salten, es fregeixen. Intervenen en purés, cremes, sopes, suflés, croquetes, truites i masses. A més, a partir de la fermentació dels tubercles s’obtenen diverses begudes alcohòliques com, una varietat de vodka, l’aquavit escandinau, el brennivín islandès, el shochu japonès.

3a TROBADA D’INTERCANVI DE PLAQUES DE CAVA.

El dia 18 de maig i en el marc del Mercat del Maresme a les instal·lacions del Mercat de Flor i Planta Ornamental de Catalunya els convidem a la 3a edició d’aquest esdeveniment per a col·leccionistes!

xapas cava imagen

Es posarà a la venda ampolla cava Signat E.T. + 2 plaques commemoratives + Sorpreses.

Horari: de 9 a 14 hores.

Servei de Bar amb esmorzar de forquilla (lliure).

Taules comerciants completes.

Informació: Josep Torrents 607 44 12 47.

COGOMBRE

cucumber-killer-whale

El cogombre és originari del sud de l’Índia i es cultiva des de fa més de 3000 anys. D’allí va ser traslladat cap a Itàlia, Grècia i Xina. Posteriorment, va ser introduït al segle IX a França, a Anglaterra al segle XIV i a Amèrica del Nord al segle XVI.

Ha estat molt apreciat des de l’antiguitat a la cuina mediterrània per les seves qualitats refrescants, sobretot a l’estiu, a causa de la seva elevada proporció d’aigua. El cogombre cru té una proporció elevada de vitamina C. A les nostres contrades es menja principalment cru en amanides o com a companatge. També es fa servir per decorar plats.

A l’Àsia del Sud i del sud-est hi ha varietats de cogombres sovint molt grans amb les que es preparen plats calents, com el Dosakai, cogombre gran i rodó molt important a la cuina de l’Índia del Sud.

Varietats i espècies d’arròs:

Existeixen dues espècies cultivades, la varietat asiàtica, que es cultiva en major grau i de la qual hi ha més diversitat, i la varietat africana. Ambdues han seguit un procés de domesticació per part de l’home al llarg dels anys. De la varietat asiàtica s’han buscat i seleccionat els grans més grans fins a obtenir l’espècie Oryza sativa, que per la seva banda ha donat lloc encara a tres races diferents: Índica, Japònica i Javànica, que actualment es creuen entre elles per a obtenir els actuals cultius de Oryza sativa per tot el món. La varietat africana, Oryza glaberrima, es va obtenir a partir de dues espècies silvestres.

10337689_285211284989003_3986357408034986274_n

Hi ha diverses varietats i tipus d’arròs conegudes amb els noms de rodó, bahia (arrodonit, més blanc i un cop cuit una mica més pegat que el rodó), arròs bomba (arrodonit, s’infla molt més i absorbeix més els sabors que el rodó, un cop cuit queda molt menys solt que el rodó i el bahia. Aquest gra és típic als Països Catalans i, tot i que al País Valencià se n’estava perdent la producció, ara s’intenta recuperar), llarg (Oryza longistaminata), thai bonnet (llarg i prim), tainato (llarg, però una mica menys que el llarg estàndard), balilla, bell-lloc, bombita, bombó, francès, sénia o sollana, entre molts d’altres.

Oryza barthii
Oryza latifolia
Oryza punctata
Oryza rufipogon

Varietats dels Països Catalans

Altres varietats endèmiques al País Valencià:

– l’arròs Benlloc. És un gra rodó amb una espiga molt espessa.
– l’arròs Amonquilí o Monquilí. Actualment se’n conrea poc.
– l’arròs Metussaca. És de gra petit i llarg.
– l’arròs de peix. És de color groc i adequat per aguiar amb oli.
– l’arròs del saüc. Un arròs amb denominació d’origen a Gandia.
– l’arròs Panxa blanca. Un arròs amb denominació d’origen a Muro d’Alcoi

A Catalunya, la zona amb més tradició de cultiu d’arròs és el Delta de l’Ebre, que té la Denominació d’Origen Protegida (DOP) arròs del Delta de l’Ebre des de 1989, amb sis varietats autoritzades: bahia, bomba, montsianell, sènia i tebre; i la denominació arròs ecològic del Delta de l’Ebre Riet Vell, amb les varietats arròs blanc ecològic, arròs bomba ecològic i arròs integral ecològic. A la comarca del Baix Ebre (al Delta de l’Ebre) es produeix encara arròs (bomba, marisma, etc.) de manera artesana i tradicional amb molí de fusta. També es cultiven arrossos de bona qualitat, entre els quals destaca el bomba, a l’Empordà.

Tradició formatgera a Catalunya.

La falta d’una sòlida tradició ha provocat que ni Catalunya ni els seus formatges hagin gaudit del prestigi i del reconeixement que sí que tenen els elaborats en països com França, Itàlia, Suïssa o Anglaterra. Durant segles, l’elaboració de formatges es manté estretament vinculada a les poblacions rurals, on juga un paper secundari en l’economia de subsistència. Pastors i pagesos en produeixen com a tècnica de conservació de la llet, especialment de cabra i ovella, i el destinen a l’autoconsum, l’intercanvi o la comercialització en mercats locals. L’evident manca d’arrelament no vol dir que el formatge hagi estat un gran desconegut en la història gastronòmica de Catalunya. De fet, se’n té constància culinària gràcies a les referències que guarden receptaris medievals com el Llibre de Sent Soví i el Libre de Coch de Rupert de Nola.

Cal tenir en compte que la gradual desaparició del pasturatge, causada per importants canvis en les estructures socioeconòmiques del país, la consegüent pèrdua de les races autòctones i, sobretot, l’oblit de la professió per part d’una administració preocupada a incentivar un model d’indústria allunyat del sistema artesà dels petits fabricants, van provocar un lent però constant degoteig que a punt va estar de dilapidar el patrimoni formatger català.

FGDSG

No és fins al principi del segle XX que la llet de vaca esdevé un aliment de consum majoritari i l’augment de la demanda en els grans centres urbans fa que comenci a aparèixer una incipient indústria làctica. És en aquesta època neixen dues empreses importants a la Seu d’Urgell: Cooperativa Cadí (1915) i el de Lleteries de la Seu d’Urgell (1923). Llavors es professionalitza el sector làctic, se substitueixen les races autòctones per vaques holandeses -molt més productives-, i es crea també una important indústria de derivats. Amb aquest auge, el formatge viu una revolució i popularització important però que en redueix la diversitat de manera dràstica. Es tracta de formatges elaborats principalment amb llet de vaca pasteuritzada, homogenis i força impersonals.

No és fins a la dècada dels vuitanta que els formatges catalans fan un salt qualitatiu amb l’aparició al llarg del territori d’un grup de petits productors, alguns d’ells ramaders i altres vinguts de les ciutats i sense experiència prèvia en la matèria -que es coneixen com a neorurals-, serà determinant per a la dinamització del sector i l’aparició en un futur immediat de nous i estimulants fabricants. Com a conseqüència d’aquest moviment es crea l’any 1983 l’Associació Catalana de Ramaders Elaboradors de Formatge Artesà (ACREFA).

Aquest grup d’emprenedors recuperen antics costums, velles fórmules i en definitiva el mètode tradicional d’elaboració, alhora que innoven a la recerca de productes més genuïns i personals. El resultat suposa una alenada d’aire fresc per al formatge català. Al costat de productes estàndards com l’Urgèlia, de llet de vaca pasteuritzada de les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya i l’únic al país amb una denominació d’origen protegida pròpia, es recuperen formatges històrics i se’n creen de nous realment singulars, elaborats amb llet de cabra i ovella.

Un dels grans beneficiats d’aquest impuls va ser el gran formatge de la pagesia catalana, el serrat, tradicionalment elaborat amb llet d’ovella tot i que també en fan amb llet de cabra i fins i tot de vaca. Com ell, també reviu el formatge de tupí, que pren el nom del recipient on s’elabora. Fet a partir de formatge serrat fermentat, té una personalitat molt acusada, amb una aroma persistent i forta i que admet nombroses varietats segons la mena de licor que se li afegeixi.

Els formatges frescos són una de les famílies més diferencials de la cultura formatgera catalana. Sobretot els no salats. De tots, el principal és el mató, que originalment s’elaborava amb llet de cabra tot i que ara admet altres llets. És fresc, sense maduració, suau i cremós. Se’n troba arreu del territori. El mató i el recuit de drap són dues variants molt populars. El mató ha estat i és un producte molt conegut a la Catalunya central. Es té constància escrita del mató de Montserrat des de finals del segle XIX, encara que el seu consum és molt anterior. El venien les pageses al petit mercat de Montserrat, quan la gent dels pobles van començar a fer-ne de la llet que els sobrava. Aquest producte ha esdevingut el popular mató que avui coneixem. El segon, cosí germà, és típic del Baix Empordà. Altres formatges frescos reconeguts són el recuit, fet amb llet d’ovella quallada, i el brossat o brull, extret del xerigot de formatges i originari dels Pirineus lleidatans i les muntanyes altes del sud de Tarragona.

Al costat d’aquests formatges tradicionals, a principi dels vuitanta també van en aparèixer de nous que han esdevingut tota una referència. És el cas del clua, un formatge únic nascut de l’impuls d’uns inexperts fabricants arribats a la serra del Montsec. Fet amb llet de cabra, és sec, compacte i aromàtic. Una cosa similar va succeir també amb el garrotxa, un formatge de cabra que, pels mateixos volts, va fer ressuscitar l’antic formatge tendre de la comarca de la mà de joves vinguts de les ciutats. Destaca per la forma cilíndrica i plana, la cremositat i la pell florida.

També se n’elaboren d’altres seguint mètodes tradicionals o innovadors. Són formatges de drap, molts de frescos, de cabra i de vaca, similars als que s’elaboren als països mediterranis, altres de pasta tova amb escorça florida com el Serrat Gros o el Nevat o Petit Nevat, de pasta tova amb escorça rentada com el Tou dels Til·lers, tendres com el Urgèlia, del Cadí (de llet de vaca), semi-curats o curats (madurats) de vaca i els semi-curats o curats (madurats) d’ovella i de cabra com el Baridà o el Serrat del Triadó. Darrerament n’han proliferat de molt diversos, com els cada cop més populars macerats en oli i espècies, els formatges blaus i un llarguíssim etcètera que no fa sinó demostrar la creixent tradició de Catalunya com a país de formatges.

PRINCIPALS TIPUS DE TÉS I LES SEVES PROPIETATS MEDICINALS

Els principals i més comuns tipus d’aquesta infusió són preparats a partir de fulles de Camellia sinensis : Negre , verd , blanc i oolong . Aquí t’expliquem una mica més sobre les seves característiques i beneficis per a la salut .

te-xl-668x400x80xX

1 . Te negre
Té una aroma més fort i el seu nom es deu al color de les seves fulles rovellades , que poden mantenir el seu sabor intacte per anys . És una font de cafeïna que estimula el sistema nerviós central , relaxa els músculs i actua com diürètic . També es diu que és molt beneficiós per al sistema cardiovascular i per prevenir malalties .

2 . Te verd
A diferència del te negre, aquest no és fermentat . Les seves fulles es recullen fresques . No és tan comú , ja que suposa una cinquena part del total de te produït a nivell mundial . Té propietats interessants com un efecte positiu en els cinc òrgans vitals , especialment el cor . Molts també li atribueixen una millora en la cognició , i la prevenció de l’alzheimer , l’artritis i el càncer . La veritat és que ajuda a l’organisme a utilitzar el greix com a font d’energia .

3 . Te blanc
És un te lleument oxidat , conreat i collit únicament a la Xina. Aquest tipus de te és extret de les fulles joves de la planta Camellia sinensis , que són assecades al sol i lleugerament processades per prevenir la seva oxidació . El seu nom prové de les vellositats blanques del rovell encara no oberta de la planta de te . Té propietats antibacterianes i antivirals , pel que pot ajudar a enfortir el sistema immunitari .

4 . Oolong
El oolong , o te blau , és un te xinès tradicional . Vindria a ser un punt mig entre el te verd i el te negre , pel que fa al procés d’oxidació fa . És un dels tipus de te més populars en els restaurants xinesos , i tendeix a ser aromàtic , presentat en diferents varietats i sabors . És molt bo per a la digestió i estimulant per al sistema nerviós .