En el breu període des del seu descobriment s’ha expandit molt el seu consum; la seva fruita es consumeix fresca, cuita o en sucs i altres preparacions, i és un cultiu important a diversos estats dels Estats Units, a Amèrica del sud i a Israel.

El fruit de l’aranja es consumeix sobretot fresc. Va cobrar popularitat a partir del segle XIX, quan els productors d’Amèrica Central i Florida van començar a exportar la seva producció als Estats Units. S’aprecia pel seu baix valor calòric i gran contingut de vitamina C; sol consumir-se en el desdejuni, sol o lleugerament edulcorat amb mel, sucre. De vegades es prepara fornejat lleugerament com aperitiu, o es combina amb altres fruites i vegetals en l’amanida.

En els països anglosaxons la preparació en almíbar no és infreqüent, així com l’elaboració de melmelades. El suc s’utilitza fresc o deshidratat com beguda refrescant; el vinagre obtingut del mateix és excel·lent, encara que car. La pell de l’aranja és rica en pectina, pel que s’empra en l’elaboració de conserves d’altres fruites.

L’oli essencial obtingut de la pell és ric en llimoneno (fins a un 90%); obtingut per premsa o destil·lació, i una vegada reduït el seu alt contingut en monoterpens, s’utilitza com saborizant per a begudes gasoses. El seu ingredient principal és la nookatona, i conté a més composts d’oxigen i sesquiterpens. De la part blanca interior pot extreure’s naringina, un tònic amarg utilitzat en alimentació.